Hernàndez Cardona, F. Xavier & Pongiluppi, Mar H. (2015). La Barcelona de Cerdà. La càbala i la construcció de l’Eixample. Revisitar l’Eixample: Un Nou Full de Ruta?

Resumen

Aquest és un llibre sobre un espai urbà de Barcelona, l’Eixample, un estudi sobre un “famós desconegut”, l’Ildefons Cerdà, un home d’acció que tingué la sort de dissenyar i construir quelcom que passaria a ser un símbol universal d’aquesta ciutat. Un demiürg que acceptà la devekuth, assumint construir operativament conforme a la voluntat divina, un missatge aparentment oblidat.

Des de la introducció, se’ns presenta la hipòtesi de que l’Eixample respon a vàries lògiques, entre les que destaca la influència de la càbala i de l’arbre sefiròtic que Ildefons Cerdà, “un enginyer competent i una bona persona, un incansable lluitador que ho donà tot per la justícia social i per les llibertats de Catalunya” (p. 9), va saber reflectir el principi hermètic que el que és dalt és com a baix.

F. X. Hernández i la M. Mar H. Pongiluppi ens proposen revisitar la càbala, en concret en allò que fa referència a la constel·lació discreta d’espais singulars, carregats de poder simbòlic, emparats al redós de la tradició primordial. Ens referim a les deu sefirot, que revelen als mortals l’esplendor d’allò diví fins el grau en que som capaços de percebre’l. Els autors tracten de identificar, en la increïble malla reticular de l’Eixample, deu centres que organitzarien el sentit ocult d’aquests carrers de la ciutat.

Aquests deu atributs creatius ens adverteixen també de la necessitat d’una purificació abans d’aproximar-nos a tal experiència: polir la voluntat, l’emoció, l’intel·lecte i l’acció, els quatre mons del Tetragrammaton. La crítica del món modern feta en aquest llibre se’ns revela com a mètode de preparació metafísica, un apropament històric i social que dibuixa Barcelona com una nova capital, un centre neuràlgic que liderés la transformació econòmica i política d’un territori que despertava al maquinisme. Una Barcelona de principis de segle XIX en expansió, desbocada i fumejant a causa de les fàbriques de vapor. Una massificació obrera que provocà el 1854 l’enderrocament dels murs que fins llavors encotillaven la ciutat comtal.

El 2 de febrer de 1859, en ple bienni progressista, el Ministerio de Fomento encarregà el disseny de l’Eixample en el termini de 12 mesos. Un any de somnis i de càlculs que van deixar-nos l’herència dels famosos plans octogonals -un tribut a la quadratura del cercle?- i del Salm 133 -la distància en metres que separa cadascuna de les illes- Un homenatge silent a tantes Icàries, somnis igualitaris i mites nostrats.

L’especulació i la política van reconduir l’Eixample a d’altres realitats, allunyades de la guematria i del simbolisme inicials de Cerdà, expressions d’una realitat que possibilitaria compartir un misticisme espiritual entre jueus i cristians, un esperit transformador i ecumènic poc freqüent entre polítics i mortals, un visionari que confirma allò que afirmés P. Eluard: hi ha altres mons, però estan en aquest.

A més d’un contingut, una obra és també un estil. El que X. Hernández i M. Mar H. Pongiluppi han conferit a la seva obra sembla escapar a les classificacions ordinàries: història, simbolisme i didàctica, una tríada tractada amb elegància, amor i esperit científic. Un treball cuinat a foc lent, al llarg de més de deu anys, estimant la ciutat i els seus prohoms, col·leccionant i seleccionant els centenars d’imatges del llibre al taller DIDPATRI, un grup de recerca de la Universitat de Barcelona, amb un munt de projectes finançats pel Ministerio de Competitividad i per la Generalitat de Catalunya i del que X. Hernández n’és Investigador Principal. El tema també ha estat tractat per aquest autor de forma novel·lada per a major comprensió i divulgació: El Zohar, una trama de misteri sobre l’Eixample barceloní que acaba de sortir a la llum.

Amb l’acostumada discreció maçònica potser mai sabrem tota la veritat sobre les intencions reals de Cerdà. Mentre nosaltres, incapaços de veure la revelació, passegem pels seus carrers, resguardats per l’ombra acompassada dels seus bigotis, un lloc ideal on Foucault enclavaria el seu pèndul. Si Déu s’aprehèn mitjançant les seves emanacions, l’experiència d’allò numinós no pot durar massa temps sense trastornar la ment. Per sort.